Atac de migranya

_MRV5279Foto: Maria Rosa Vila

 

És quan el terra és molt lluny de la teva mà, més lluny dels habituals noranta centímetres, és quan baixar la vorera del carrer significa fer ràpel i collir un paper que ha caigut a terra esport d’aventura. És quan perceps els plecs del cervell i pensar és un fluid àcid que el corrou imparable. És quan jo sóc molt lluny de mi mateixa i la crisi m’apaga el llum, corre les cortines de totes les finestres i em deixa a les fosques moltes i moltes hores. És quan necessites que algú t’aguanti el front, com a les pel·lícules nyonyes, perquè la realitat és que t’arrossegues i vomites sola tota la ràbia, o la pena, o les pèrdues que no has pogut digerir els dies abans i t’han fet un tap a l’estomac i un nus a les neurones fins aconseguir la contracció necessària perquè esclati la crisis, invalidar-te i obligar-te a reflexionar. És quan la vida t’atura i et fa mirar a dins teu i t’obliga a canviar.

Deja un comentario