Amb els peus nus dels dies nous

 

A la llibreria Fan Set de València, el poeta Joan Navarro presenta Escorcoll. Gràcies per aquest text magnífic.

 

AMB ELS PEUS NUS DELS DIES NOUS

Die Erde ist hart, nach Bitterem schmeckt die Luft.

                                                          La terra és dura, amarg és el sabor de l’aire.

GEORG TRAKL


Hi ha l’àcid. El viatge cap endins i cap enfora. Cap als avencs de llum escassa. La bola d’espills: Que gira: Dins la pupil·la extraviada. Que nada dins el cove de la llàgrima. Que sura. Que reflecteix la vida. Una. Mil vegades. Les cel·les. De la vida. El seu espai estret. La sentor de desinfectant. El bestiar. Els polls i les caparres. Braçalet d’espines: El discurs: Que t’emmanilla. Fada. Abans de seda. Germana. Les veus ofegades. Guixades. Als murs. El blau: D’una altra existència. Cos de llimona. Pètal. Pistil. Corol·la òrfena. Estam d’arena. Darrere la mirada: El perfum d’aquella primera poma: A l’hort de les hores: Sense busques. I l’enyor. I la basarda que t’afona. I la voluntat de retornar als llavis de sal. Al caliu del riure. Als dies de l’estima: Quan irradiaven les esferes: Sobre els nostres cossos: Silvestres: Nus. El fred dels teus peus, germana, al bres de l’hivern que es balancejava. Quan vas nàixer: Barca llunyana. Ara: Daina: Entre les branques del bosc: I els blancs perills: Carnatge: Fanguissar: Au enfebrada que amb prou feines alça el vol. Braçalet d’espines: Les paraules: Que t’emmanillen. Que et pessiguen la pell. I la perfumen. El fil de la veu que et diu: Per les fibres de l’aire. Que explica els buits del teu abisme. Que traça el dibuix dels contorns que ja alimentaves. El gel del verí que beus. La mà del mot que et toca: Inclinada, tu: Rodera de cel: Negra neu. I el perfum del dolor, germana. El teu i el meu. Que se m’enganxa: Groc: De fenoll: A la terra baixa. Umbel·la de claus. Humida: Escriptura intermitent que em salva. Que m’agafa la mà: Per agafar-te la mà. Germana. Mesc carcerari. Verd que flameja i s’agosta. Petita casa a les fosques: Dels colors. Granit. Un grop d’aigua. Ofrena votiva: A les mans. L’ull de la natura que respira intranquil·la. El cervatell de la mare engabiat. Que baixa i puja a la mina: De la vida. Que ix i entra: En els dominis de la por. En les línies del temor. Òxid: De les venes. Abans cos de riu. Selva. Salobre en les trenes. Aquells trossos de mar: En aquell cos per escriure. El nuc. El lligam. L’enginy perdut per respirar les memòries. Per cabdellar aquells dies. Abans dels líquids pútrids: On ara et capbusses. L’aire sec. L’aire orb: Que et barra els finestrals de la petita casa del record. La blava terra del teu conreu. La corfa del teu silenci: De la teua nafra. Germana. L’anhel de la vela que mou el llagut sobre la superfície llisa: I que no sap atansar-se a la meua riba: Dins dels nostres somnis. Dins l’udol sord. Sobre l’aigua antiga de la felicitat. Sense amarrador: On subjectar-se: On subjectar-nos. Amb les mans et trenava els cabells. Quan el temps del salobre. Ara, en aquest relat embalbit. Ara. En aquest mormoleig amb les imatges de l’ombra: Opaca. Darrere els murs, durant anys, conrees els plecs de la terra fràgil i inculta. Sense cap bàlsam. Com expulsada del temps, tu. Com una arna desvetllada: Que encercla: A les palpentes: El llum que crema: Al sostre. Que esqueixa el ritme de la pluja que no toques: El seu tamborinar: El niu líquid que es dissol: Dins la cel·la. Ara. Darrere els vidres que reverberen: La veu de tantes veus: Inclements. Com les rodes sobre els fangars: Hostils: De l’abril: Efímer. Com fer-te arribar el meu conhort, germana? Les reixes i les baldes. I els viatges blancs: A la terra de ningú. Els grams encalcinats: Al plateret. No hi ha lloc com l’enlloc. Ni soledat com la dels cercles que s’inclinen. La barca. I el riu. La mà que allargues i no toque. Les cuques de llum travessant el teu cervell: Paradís fugaç: Com tots els paradisos. I ara retorna aquell estiu que em mitiga l’acidesa del dolor. I ara sec, germana, vora tu, dins el nostre conte de la Nit de Reis. Amb els camells i les escales i les sabates a la intempèrie del balcó. On, el farratge i les garrofes? I ara tornes a la rutina carcerària. I tens la presó a casa. La llana bruta: Que respirarà el sol d’un altre aire: Una altra olor. I les sabates que ara t’enllustre. Les passes pels cinabris. I dins l’estoig, el teu marabú, germana empresonada. Ulls de vinya i esbarzer. I la gran por que et plou a dins la cel·la. Daina de la mare. Fada del bosc. I el pare: La flaire de tabac. La flaire de la llàgrima blava, germana. I el carranc que lentament excava: Les onades. L’iris de l’arc de la teua mirada quan surts de la foscor. A l’empara de la paraula: La roca verda al mig de la mar. A l’inici del nou camí. Amb els peus nus dels dies nous.

 

València, abril i maig de 2019

 

Marta Pérez i Sierra, Escorcoll, Edicions del Buc, 2019

 

 

 

Fotos de la llibreria Fan Set

 

 

Deja un comentario